Per relaxar-los els dic que el retrat que els vaig a fer no els farà sentir cap dolor, perquè per fotografiar-los ,aquesta vegada ,no han de mirar-me. Mirar a una càmera directament dol. Així que només els demano que estiguin allí amb mi, on jo els digui, davant d’un fons fosc, sota una llum concreta i quan no estiguin atents jo els robaré el gest. No sentiràn cap dolor, ni patiment físic ni emocional gran. Els robo perquè ells no volen realment donar res ,gairebé s’amaguen de les mirades dels altres i en aquesta acció de l’amagatall es troba el sencill joc.

Jo només estic allí , amb ells, per robar-los un instant d’una mentida ,del seu físic amagat .Jo només els trio com a subjectes i els aïllo de la seva naturalesa, trio una lent òptica, una llum i uns tons, un moment o instant i un punt de vista i enquadrament per explicar després aquí una veritat perceptiva amb una dosi important de llibertat .

Jo vull que em parlin , que m’expliquin, però sobretot que els gestos ens expliquin després moltes coses, perquè el llenguatge del cos ens comunica fins i tot secrets.

Un estudi realitzat per l’antropòleg Albert Mehrabian va llançar un resultat sorprenent: tan sols un 7 % de la comunicació entre dues persones es realitza mitjançant paraules. Un 38 % es comunica mitjançant la veu i tots els seus components (volum, entonació…) i el 55 % restant es duu a terme a través del llenguatge corporal (gestos, postures,…).

Anem a captar tot allò que ens volen dir aquests gestos que amaguen la voluntat de no ser fotografiats. Gestos amagant secrets, secrets que expliquen secrets que no sabem.

En paraules de Diane Arbus «La fotografia (un retrat també) és un secret, com més et diu,menys saps».

Un nou lliurament de Voluntats Contraposades arriba junt aquests pensaments en veu alta sobre el qual ara és el meu personal joc. Aquesta vegada els gestos capturats i gairebé robats són d’un creador lleidatà que ens captiva amb la seva sensibilitat , delicadesa , autenticitat i originalitat. Per cert, hi ha artistes com Carles Porta que ens serveixen per explicar el difícil que és classificar en gèneres i encasellar l’art i els artistes en grups i subgrupets, etiquetes…. Si juguem a col·locar , on col·locaríem a Carles?, en la il·lustració, en l’escultura, en la poesia visual, al cinema d’animació, realització audiovisual,en el disseny gràfic, publicitat, dibuix, en la pintura….? Deixem que ens vagi sorprenent amb la seva creativitat i llibertat dia a dia i no forcem les coses perquè no dolguin.

Un dels fenòmens del món contemporani és la difuminació de les fronteres esxistents entre categories i gèneres, així com les que divideixen el real de l’imaginari.

Gràcies Carles per la teva predisposició i aportació a aquest , el meu joc.

Us deixo aquí una fotos de la sessió i un exemple del seu treball en aquest link:

—————————————————————–

Para relajarlos les digo que el retrato que les voy a hacer no les va a doler, porque para fotografiarles ,esta vez, no tienen que mirarme. Mirar a una cámara directamente duele. Así que sólo les pido que estén allí conmigo , donde yo les diga, delante de un fondo oscuro, bajo una luz concreta y cuando no estén atentos yo les robaré el gesto. No sentirán ningún dolor ni sufrimeinto físico o emocional. Les robo porque ellos no quieren realmente dar,casi se esconden de las miradas de los demás y en este escondite se halla el sencillo juego.

Yo sólo estoy allí , con ellos, para robarles un instante de una mentira ,de su físico escondido .Yo sólo les elijo como sujetos y los aislo de su naturaleza, elijo una lente óptica, una luz y unos tonos, un momento o instante y un punto de vista y encuadre para explicar después aquí una verdad perceptiva con una dosis importante de libertad.

Yo quiero que me hablen , que me cuenten, pero sobretodo que los gestos nos expliquen después muchas cosas, porque el lenguaje del cuerpo nos comunica incluso secretos que no se quieren contar.

Un estudio realizado por el antropólogo Albert Mehrabian lanzó un resultado sorprendente: tan sólo un 7 % de la comunicación entre dos personas se realiza mediante palabras. Un 38 % se comunica mediante la voz y todos sus componentes (volumen, entonación…) y el 55 % restante se lleva a cabo a través del lenguaje corporal (gestos, posturas,…).

Vamos a captar todo aquello que nos quieren decir esos gestos que esconden la voluntad de no ser fotografiados. Gestos escondiendo secretos, secretos que explican secretos que no sabemos.

En palabras de Diane Arbus «La fotografía (un retrato también) es un secreto, cuanto más te dice,menos sabes».

Una nueva entrega de Voluntades Contrapuestas llega junto estos pensamientos en voz alta sobre aquello que ahora es mi personal juego. Esta vez los gestos capturados y casi robados son de un creador leridano que nos cautiva con su sensibilidad , delicadeza , autenticidad y originalidad. Por cierto, hay artistas como Carles Porta que nos sirven para explicar lo difícil que es clasificar en géneros y encasillar el arte y los artistas en grupos y subgrupitos, etiquetas…. Si jugamos a colocar , dónde colocariamos a Carles?, en la ilustración, en la escultura, en la poesía visual, en el cine de animación, realización audiovisual,en el diseño gráfico, publicidad, dibujo, en la pintura….? Dejamos que nos vaya sorprendiendo con su creativiadad y libertad y no forcemos las cosas para que no duelan.

Uno de los fenómenos del mundo contemporáneo es la difuminación de las fronteras existentes entre categorías y géneros, así como las que dividen lo real de lo imaginario.

Gracias Carles por tu predisposicón y aportación a este , mi juego.

Os dejo aquí una fotos de la sesión y une jemplo de su trabajo en este link: