Quiero que los  reportajes de boda que realizo sean cercanos al género documental. Pero ,eso sí, esa actitud documental no equivale al rechazo de elementos plásticos. Documentar, para mi,  no implica la no participación del autor sobre lo contado, la naturalidad puede tener un ojo detrás que explique de forma personal lo sucedido.

Yo documento una realidad desde mi punto de vista, capturo la historia desde mi posición de observador y luego la cuento con técnicas de control como es, entre otras cosas, la narración secuencial.

Creo documentos como historias o  relatos fotográficos y me acerco así a la interpretación de un hecho. Realizo series de imágenes  y ordeno esas imágenes con una determinada intención.

En el reportaje de boda no  puedo considerar la fotografía como una imagen aislada. El  reportaje fotográfico de bodas y eventos sociales implica la secuencialidad, la narración, la serialidad, el orden… tan importantes son las imágenes en sí como el orden y secuencia de ellas.

La idea de secuencia enfatiza también la introducción de una dimensión temporal,casi como proposición de un género fotográfico más, similar al comic o , mejor aún , a la fotonovela.

Con un guión previo de base , improviso en momento real con  imágenes de  una historia situada en un espacio-tiempo concreto. Cada imagen señala un punto de atención, pero lo que quiero es crear  también  los lapsus y las pausas de acción entre dos imágenes, o conjunto de «instantes decisivos», con elipsis que intento ofrecer con cierto ritmo ,buscando casi el raccord cinematográfico, y que seleccionados frente al conjunto de momentos de la acción entera expliquen y cuenten, es decir documenten.

Como documento que es, me planteo con el reportaje el hecho de informar respondiendo  a preguntas como el QUÉ sucede, QUIÉN participa, CUÁNDO sucede, DÓNDE  sucede  y POR QUÉ sucede . Conjunto de preguntas que me debo hacer y que quiero contestar con el trabajo final entregado. Cuando las respuestas a las preguntas  son bellas , la imágenes serán bellas.

Como nos decía Cartier-Bresson pocas veces se consigue tener una imagen única, con contenido muy expresivo y rico que nos comporta un relato completo en sí misma, por lo que necesitamos dar vueltas alrededor del acontecimiento buscando soluciones , ya que «el mundo entraña tanto movimiento que no podemos estar quietos frente a todo lo que se mueve».

Esto es lo que ocurrió y así os lo he contado.

 

 

—————————————————–

 

 

Vull que els reportatges de noces que realitzo siguin propers al gènere documental. Però ,això sí, aquesta actitud documental no equival al rebuig d’elements plàstics. Documentar no implica la no participació de l’autor sobre l’explicat, la naturalitat pot tenir un ull darrere que expliqui de forma personal el succeït.

Jo documento una realitat des del meu punt de vista, capturo la història des de la meva posició d’observador i després la conto amb tècniques de control com és, entre altres coses, la narració seqüencial.

Creo documents com a històries o relats fotogràfics i m’apropo així a la interpretació d’un fet. Realitzo sèries d’imatges i ordeno aquestes  imatges amb una determinada intenció.

En el reportatge de noces no puc considerar la fotografia com una imatge aïllada. El reportatge fotogràfic de noces i esdeveniments socials implica la seqüencialitat , la narració, la serialitatat, l’ordre… tan importants són les imatges en si com l’ordre i seqüència d’elles.

La idea de seqüència emfatitza també la introducció d’una dimensió temporal,gairebé com a proposició d’un gènere fotogràfic més, similar al comic o , millor encara , a la fotonovela.

Amb un guió previ de base , improviso en moment real amb imatges d’una història situada en un espai-temps concret. Cada imatge assenyala un punt d’atenció, però el que vull és crear també els lapsus i les pauses d’acció entre dues imatges, o conjunt de “instants decisius”, amb el·lipsis que intento oferir amb cert ritme ,buscant gairebé el raccord cinematogràfic, i que seleccionats enfront del conjunt de moments de l’acció sencera expliquin , és a dir documentin.

Com a document que és, em plantejo amb el reportatge el fet d’informar responent a preguntes com el QUÈ succeeix, QUI participa, QUAN succeeix, ON succeeix i PER QUÈ succeeix . Conjunt de preguntes que m’haig de fer i que vull contestar amb el treball final lliurat. Quan les respostes a les preguntes són belles , la imatges seran belles.

Com ens deia Cartier-Bresson poques vegades una imatge única amb contingut molt expressiu i ric ens comporta un relat complet en si mateixa, per la qual cosa necessitem donar voltes al voltant de l’esdeveniment buscant solucions , ja que “el món comporta tant moviment que no podem estar quiets enfront de tot el que es mou”.

Això és el que va ocórrer i així us ho he explicat.

 

 

 

 

 

 

 

Cristina i Albert ,juliol 2011