Hi ha dies especials on puc MIRAR l’amor i GAUDIR del meu treball sense pressions, com en el gran dia de la Núria i el Xavi.
Va començar una tarda d’estiu , quan la Núria gaudia al ficar-se el seu vestiti de núvia , era una tarde de cel gris i amb ganes de ploure , aquest gris ens va acompanyar amablement en els moments previs a la trobada entre ells dos, tenien ganes de veure’s !!,suaus ombres ens seguien fins que la parella es va dir el bonic sí.; així va ocórrer: es van obrir els núvols i tímidament el daurat de l’estiu va il·luminar les escenes d’amor acompanyades de família i amics mentres el capvestre arribava. La llum va assecar la pluja i tot es va poder narrar de manera fàcil i lleugera.
Vull agrair a aquesta bonica parella permetre’m ser espectadora en la seva festa íntima, un dia brillant entre els més propers i on vaig poder plasmar moments senzills que serveixen per celebrar l’amor.
——————————–
Hay días especiales donde puedo MIRAR y DISFRUTAR de mi trabajo sin presiones, como el gran día de Núria i Xavi.
Empezó una tarde de verano , cuando Núria feliz se enfundaba su vestido de novia, era una tarde de cielo algo gris y con ganas de llover , este gris nos acompañó amablemente en los momentos previos al encuentro entre ellos dos, tenían tantas ganas de verse!!, suaves sombras nos seguían hasta que la pareja se dijo el bello sí.; y aí ocurrió: se abrieron las nubes y tímidamente el dorado del verano iluminó las escenas de amor acompañadas de familia y amigos durante el atardecer. La luz secó la lluvia y todo se pudo narró de manera fácil y ligera.
Quiero agradecer a esta bonita pareja permitirme ser espectadora en su fiesta íntima,de un día brillante entre los más allegados y donde pude plasmar momentos sencillos que sirven para celebrar el amor.
Núria i Xavi .Preboda agost2015
Núria i Xavi . 4.setembre2015 Lleida, Arbeca, Masia Les Garrigues , Borges Blanques.
Para mi corazón basta tu pecho,
para tu libertad bastan mis alas.
Desde mi boca llegará hasta el cielo
lo que estaba dormido sobre tu alma.
Es en ti la ilusión de cada día.
Llegas como el rocío a las corolas.
Socavas el horizonte con tu ausencia.
Eternamente en fuga como la ola.
He dicho que cantabas en el viento como los pinos y como los mástiles.
Como ellos eres alta y taciturna.
Y entristeces de pronto como un viaje.
Acogedora como un viejo camino.
Te pueblan ecos y voces nostálgicas.
Yo desperté y a veces emigran y huyen
pájaros que dormían en tu alma. Pablo Neruda